dimarts, 26 de febrer de 2013

La CUP i el pressupost municipal de Girona

Avui en Jordi Grau publica un article a El Punt-Avui sobre la negociació del pressupost municipal de Girona per al 2013 en què, evidentment, parla de la CUP i el seu paper en aquest procés. En l’article es reprodueixen una sèrie d’arguments que durant aquests dies s’estan repetint una vegada i una altra per obtenir un relat oficial de com està anant la negociació del pressupost de la ciutat. Aquest relat esdevé tòpic, interessat i en molts aspectes fals. Per tant, crec que cal rebatre'l i posar els punts sobre les is. Li ha tocat a en Grau com podria haver tocat a un altre, perquè són molts (i no tots periodistes) els qui s’han apuntat a aquest carro últimament:

Argument 1: “L’abstenció de la CUP en l’aprovació inicial va provocar tensions entre gent de la CUP a Girona i els seus regidors, que ara, en assemblea, debatran si cal abstenir-se o votar en contra dels pressupostos.” Aquí s’intenta presentar un suposat conflicte entre l’assemblea i els regidors que no existeix. Doncs bé, la CUP es reuneix en assemblea cada setmana (monstruós, ja ho sé), i cada regidor hi participa com un militant més. La decisió d’abstenir-nos en l’aprovació inicial va ser de tota l’assemblea de la CUP, i no pas dels regidors. I la posició de la CUP en l’aprovació final també l’hem debatuda a l’assemblea de la CUP. Ara el que volem fer és sotmetre-la a discussió de simpatitzants i ciutadans que vulguin aportar la seva opinió. No hi ha dues dinàmiques separades ni enfrontades, sinó un diàleg permanent entre la militància i amb la ciutadania del qual en sorgeixen les decisions que va prenent la CUP en el dia a dia.

Argument 2: “l’alcalde Puigdemont pot dependre [...] de la decisió de l’assemblea de la CUP per aprovar o no els pressupostos per aquest any.” El futur del pressupost de l’Ajuntament de Girona es decidirà en base a múltiples factors, i no pas en funció exclusivament del que es digui demà a l’assemblea de la CUP. D’altra banda, l’alcalde bàsicament depèn d’ell mateix i la seva capacitat d’arribar a acords. Si el que vol és obtenir el suport de la CUP, té un full amb demandes i condicions sobre la taula. L’únic que ha de fer és acceptar-les, així de senzill. I si creu que les demandes són inassumibles per ell, que agafi el telèfon i s’entengui amb altres grups municipals amb qui, per cert, l’uneix molt més (tant pel que fa al model de ciutat com respecte a la forma de gestió) que no pas amb la CUP. La responsabilitat de tirar endavant el pressupost és de l’equip de govern, i el fantasma de la pròrroga i les crides a la responsabilitat cap a la CUP són d’un baix nivell que espanta.

Argument 3: “La CUP va triar els seus regidors i, [...] són ells els qui han de prendre la decisió que creguin oportuna.” Els regidors de la CUP actuen en base a debats i decisions col·lectives. Són en Jordi, l’Anna i en Carles circumstancialment, perquè l’acta de regidor és nominal. Però podrien ser l’Alba, en Leo i en Ferran perfectament, i la seva actuació seria la mateixa. D’altra banda, qui va decidir que la CUP tingués tres regidors és, per sobre de tot, tota aquella gent que ens va votar. Per tant, és de justícia que quan hi ha temes rellevants sobre els quals cal posicionar-se, des de la CUP obrim la porta perquè tothom qui se senti mínimament implicat en el projecte (ni que sigui perquè un dia va posar una butlleta amb el nostre logotip en una urna) pugui dir-hi la seva. Per nosaltres, la representació ben exercida implica un diàleg constant entre ciutadà i càrrec electe, que comença el dia de les eleccions i que necessita l’aval del dia a dia.

Argument 4: “Són ells [els regidors de la CUP] els qui han negociat amb l'equip de govern.” Ara entenc què hi feia aquell gerro amb flors damunt la taula de la regidora d’Hisenda a les reunions! Tot i això veig que la informació no ha arribat correctament... L’equip negociador de la CUP ha estat des del primer dia conformat per dues persones: un regidor i un membre de l’assemblea que no és regidor. Solem fer-ho així sempre que podem, precisament per evitar el distanciament entre la dinàmica institucional i la de l’assemblea, i perquè creiem que la tasca institucional no pot ser només cosa dels càrrecs electes. Els membres de la CUP hem estat informats de tots i cadascun dels passos que s’han fet en les negociacions, i hem anat traçant conjuntament l’estratègia. Que aquest tema ha generat debat a l’assemblea? I tant, com totes les decisions d’un cert calat, en què hi ha diferents actors i agents implicats, i en què intervenen qüestions estratègiques i ideològiques. Però la nostra força i el que ens cohesiona és precisament això, que prenem les decisions col·lectivament.

Argument 5: “Debatre-ho tot en assemblea deu ser molt democràtic, però és poc efectiu.” Tot un clàssic. A vegades els detractors de l’assemblearisme es molesten a argumentar-ho, però sembla que aquest cop ni cal. Debatre-ho tot en assemblea és poc efectiu. Per què? No se sap. Però ho és. No lent o laboriós, que són crítiques més o menys raonables, no: poc efectiu. Just en un moment en què les estructures verticals i les velles formes de fer política han caigut en el descrèdit més estrepitós, em sorprèn que es critiqui tan a la lleugera aquells qui practiquem formes més obertes i participatives de decidir sobre la gestió dels afers públics. En tot cas, nosaltres fa anys i panys que funcionem així i de moment els efectes no en són pas negatius, precisament...

En definitiva, convé anar alerta a l’hora de valorar el paper de la CUP en aquest procés i de fer lectures esbiaixades de com estan anant les coses. Crec que és just demanar cura i rigor. Es pot estar més o menys d’acord amb les decisions que estem prenent (i aquí ja entraríem a fer valoracions de tipus polític, que no és l’objecte de l’article), però em sembla que els nostres procediments i el paper que hem jugat està essent coherent, honest i transparent. Des del primer dia, com també en l’aprovació inicial, vam deixar clar quina és la nostra forma de treballar, i que l’entesa amb la CUP no seria fàcil perquè hi ha diferències substancials en la manera d’entendre la ciutat i la política que compliquen un acord. Se n’ha parlat i s’ha explorat la possibilitat d’entesa. I ara, amb totes les cartes damunt la taula, acabarem de valorar-ho i prendrem la decisió final. Tan senzill, i tan complex alhora, com això.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada