dimarts, 17 d’abril de 2012

Desemmascarant el sobiranisme d’aparador

Ja ha passat quasi un any des que va començar el mandat a l’Ajuntament de Girona, i tots plegats ja comencem a saber quin peu calça cadascú. La gent de la CUP fa temps que hem deixat de ser considerats, com en sol dir en Jordi Navarro, “els noiets simpàtics i entremaliats de les arracades” i hem passat a ser alguna cosa així com “els pesats que ens fan parlar de temes inoportuns i posicionar-nos sobre qüestions incòmodes”.

En el cas de CiU, l’Alcalde Puigdemont es pensava que plantant una senyera a la plaça Catalunya i deixant anar de tant en tant alguna arenga més o menys sobiranista ens deixaria contents i calladets, i tindria via lliure, en el terreny de les polítiques i els fets, per recolzar el pes de la seva acció institucional en el PP de la senyora Veray. Se les prometia molt felices, l’Alcalde, però la CUP ja va deixar clar des del primer dia que no era a l’Ajuntament per rentar la cara a CiU, ni per fer sobiranisme de cap de setmana. Ras i curt, que no es pot fer política independentista amb el PP com a principal soci de govern. I en aquest sentit, CiU no ha pogut fer més flac favor a la ciutat en termes nacionals que normalitzant i donant ales i protagonisme al PP de la manera que ho ha fet.

Però la credibilitat de l’Alcalde en el terreny de la construcció nacional fa temps que trontolla, i no només per l’acord estable que manté amb el PP. I és que el grup municipal de CiU comença a acumular un historial que hauria de fer posar vermells als suposats sectors sobiranistes d’aquest partit. Perquè el fet és que, més enllà de l’adhesió a l’entitat promoguda i controlada pel seu homòleg vigatà, el compromís de l’actual l’equip de govern en qüestions nacionals ha estat més aviat discret, per dir-ho suau.

L’abstenció de la meitat dels regidors de CiU en la primera votació per adherir Girona a l’Associació de Municipis per la Independència, els vots contraris a declarar Girona moralment exclosa de la constitució espanyola, l’abstenció en la proposta d’insubmissió fiscal, els vots contraris a posicionar-se contra la monarquia espanyola, el fet de mantenir la bandera espanyola a la façana consistorial o que el quadre descolorit i caspós dels reis d’Espanya continuï presidint el saló de plens són alguns exemples del que dic. Com ho són, també, la defensa aferrissada de la guàrdia civil que ha fet l’Alcalde en dues ocasions al ple municipal o la seva participació en la recepció del 12 d’octubre a la Caserna d’aquest cos.

És així com, més enllà d’algunes (poques) aportacions simbòliques no gaire transcendents, Carles Puigdemont està prioritzant la relació amb el PP a l’hora de governar. La sintonia que hi manté en l’àmbit socioeconòmic i en la manera de concebre la política i la lleialtat a les institucions, així com els pactes partidistes a què han arribat totes dues formacions per repartir-se bona part del pastís institucional català, han pesat més que la voluntat política de Puigdemont d’exercir un paper actiu en la consolidació d’un front institucional compromès amb la construcció nacional, tenint en compte l’altaveu que significa i el pes que atorga ser Alcalde d’una de les capitals del nostre país.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada