dijous, 7 de juliol de 2011

Ja no és cosa de cinc

El procés de reconfiguració del sistema de partits català ja és un fet. El model pentapartidista, que durant molts anys s’ha mostrat consolidat i sense fissures, s’ha anat esquerdant, fins a obrir-se definitivament a un procés de recomposició que no sabem on ens durà. Em sembla que podem parlar d’una crisi político-institucional sense cap problema. El (sub)sistema polític català, profundament interconnectat i interdependent envers altres instàncies superiors, val a dir-ho, s’ha mostrat en els darrers anys incapaç de donar resposta a diversos reptes i necessitats existents en la societat catalana, la qual cosa ha anat diluint el seu grau d’acceptació i identificació en la ciutadania. S’adverteix des de fa uns anys, doncs, una certa desafecció cap als sistemes polític i de partits catalans, tal i com els hem conegut fins ara.

Els més grans d’aquests reptes no resolts segurament han estat l’esgotament i fracàs del model autonòmic català, plasmat en tot el procés de reforma de l’Estatut i la sentència del TC, i l’arribada en l’àmbit econòmic d’una nova i profunda crisi del capitalisme, amb alguns fenòmens col·laterals que, tot i venir de més lluny, s’han agreujat en els darrers anys. Parlem de qüestions com fet migratori, o el descrèdit i la desorientació del centre-esquerra institucional. Així, si la crisi político-institucional ens permet explicar, com es veurà a continuació, perquè s’ha obert l’entrada de noves opcions polítiques a les institucions catalanes, aquests altres elements preexistents que s’han anomenat ens diuen perquè estan essent concretament uns, i no d’altres, els partits que tenen opcions reals de consolidar-se en un nou sistema de partits català.

És en aquest context que s’han consolidat, d’una banda, uns índexs d’abstenció considerables, com també l’augment dels vots en blanc i nuls, i un major pes de formes no convencionals d’acció política (les consultes sobre la independència i les acampades han estat paradigmàtiques, en aquest sentit). De l’altra, una major disposició per part de l’electorat a fer confiança a opcions fins ara minoritàries, que tendeixen a allunyar-se del centre ideològic, i també de les maneres de fer i els grans consensos que fins ara han regnat en la classe política catalana. Una cosa i altra estan facilitant l’accés de noves organitzacions polítiques a les institucions catalanes (autonòmiques, municipals) i, en conseqüència, provocant aquesta reconfiguració del sistema català de partits. Podem dir, doncs, que aquesta situació de crisi ha propiciat una tendència centrífuga per part de l’electorat, que es mostra menys conservador (des del punt de vista del comportament electoral) i més obert a noves opcions davant del fracàs dels partits convencionals.

La primera mostra, incipient, d’aquesta dinàmica, la vam trobar en les eleccions al Parlament de Catalunya del 2006, amb una alta abstenció, l’augment històric del vot en blanc i la irrupció de l’experiment neo-lerrouxista de Ciutadans. És evident que el suport de la caverna mediàtica de Madrid i de certs sectors de l’espanyolisme en la campanya electoral de Ciutadans va ser un impuls imprescindible en aquella ocasió, com ho ha estat l’element personalista de Joan Laporta per facilitar l’entrada de Solidaritat al Parlament el 2010. Però cal tenir en compte que sense un sistema de partits obert als canvis i un cert cansament pel que fa als cinc partits històricament més consolidats segurament cap d’aquestes fites hauria estat possible, per molt que a dia d’avui segurament podem dir que tant en un cas com en l’altre es tracta de projectes en certa manera estancats, sense gaire perspectives de creixement. En tot cas, en les consecutives conteses electorals que hem anat vivint fins a dia d’avui s’ha anat consolidant aquesta tendència de creixement de noves opcions, fins al punt que avui el Parlament català té set partits representats, i que la CUP i Plataforma per Catalunya (PxC) han esdevingut sisena i setena força, respectivament, en l’àmbit municipal amb un nombre gens menyspreable de càrrecs electes.

Veiem, doncs, que la crisi político-institucional que vivim ens està conduint a una certa regeneració democràtica, i a l’entrada de noves sensibilitats polítiques i ideològiques a les institucions catalanes. Bones notícies, sí, però també algunes de dolentes i preocupants. Per tant, un dels reptes és consolidar i fer créixer l’espai (sociològic, electoral i institucional) assolit darrerament per les opcions rupturistes, democràtiques i d’esquerres com la CUP: amb una tasca rigorosa i honesta a les institucions, sense deixar la mobilització al carrer i la implicació en les lluites populars, i fent esforços per rescatar vots de l’abstenció i del centre electoral. L’altre, trobar noves fórmules que ens permetin canalitzar el descontentament ciutadà cap a opcions exclusivament democràtiques, i afermar el cordó sanitari per aïllar la ultradreta i la xenofòbia i posar fre al seu creixement.

2 comentaris:

  1. Bon article.
    Això del cordó sanitari per aïllar la ultradreta em provoca molts dubtes. Durant anys ho han aplicat a Bèlgica i a altres llocs (Vic) i no han aconseguit pas que retrocedís. I a vegades ens pot portar a recolzar opcions que ni en broma (Chirac a França, o Prodi a Itàlia).

    ResponElimina