dijous, 20 de febrer de 2014

Sant(o)s i tirans

Aquests darrers dies a Girona hi ha hagut un força rebombori amb la compra del fons Santos Torroella, i les conseqüències que ha tingut per la CUP després del ple municipal de divendres passat. El regidor Carles Bonaventura s’ha donat de baixa del grup municipal, a instàncies nostres però de mutu acord, i la CUP ha trencat l’entesa estable que tenia amb Reagrupament (RCat). En general penso que l’actuació de la CUP ha estat ben entesa i respectada, però sempre hi ha qui vol fer-ne lectures interessades. En Tapi Carreras del Diari de Girona, per exemple, ahir ens sorprenia amb un article força esperpèntic anomenat “La tirania de la CUP”. Pressuposo que la seva intenció era fer un text provocador per intentar que algú piqués i li seguís la veta. Va doncs, som-hi.

Per començar, si algú ha llegit el diari aquests dies deu saber que en Carles Bonaventura s’ha fet un fart de dir que l’acord pel qual RCat va donar suport a la CUP a les eleccions municipals del 2011 ja preveia, excepcionalment, de fer votacions separades. Veig que en Tapi Carreras li compra l’argument. La CUP en cap moment ha acusat RCat d’haver vulnerat l’acord electoral des d’un punt de vista procedimental, sinó programàtic i polític. Dir que això de divendres fou un  simple vot diferenciat, agafar-se a la literalitat del fet i aïllar-lo del context en què es va produir i les enormes implicacions polítiques que ha tingut és fer trampes, perquè ofereix una imatge totalment desdibuixada i parcial de l’assumpte. I aquí ningú es mama el dit.

Francament, em sembla molt més pertinent valorar la coherència i l’encert d’aquesta votació en relació amb la trajectòria del grup municipal de la CUP a l’Ajuntament de Girona i el projecte polític, penso molt sòlid, que l’ha sustentada. Una lògica d’actuació que s’ha anat consolidant al llarg dels mesos, dels anys; que el mateix Carles Bonaventura –no Reagrupament– havia ajudat a configurar i que ha imprès una coherència política i d’acció que el divendres passat, al ple, es va trencar. Sincerament crec que una decisió tan determinant per la ciutat, després de dos anys i vuit mesos, transcendeix de llarg el que pogués dir un acord signat el 2011 que, val a dir-ho, ningú s’ha preocupat massa de fer complir en tot aquest temps. Entenc que RCat s’hi agafi per justificar-se i calmar els remordiments, però més enllà d’això és clar la seva rellevància és mínima.

Ho dic, d’altra banda, perquè a part de preveure la votació separada, aquest acord també deia moltes altres coses. Com exemple que els associats de Reagrupament s’incorporarien a les comissions de treball de la CUP i s’implicarien a la dinàmica del grup municipal, o que si RCat s’integrava a una formació política diferent de la CUP en Carles Bonaventura renunciaria a l’acta de regidor en el termini de 72 hores. D’incompliments de l’acord fa molt de temps que n’hi ha, però la CUP sempre ha prioritzat mantenir l’entesa atenent a la sintonia política amb en Carles Bonaventura i al bon funcionament del grup municipal. Ho dic, també, perquè en Tapi Carreras critica la intransigència de la CUP i la seva pràctica tirànica (!?). Penso que la CUP ha fet un ingent exercici de respecte a la diversitat interna des de fa mesos. Si mantenir, una organització com la nostra, com a regidor dins del grup municipal el membre d’una formació adherida a CDC no és ser obert de mires i obrar amb generositat política, que algú m’ho expliqui.

Així doncs, la petició a en Carles Bonaventura que es donés de baixa del grup (no la despietada expulsió que es pretén a l’article del Diari de Girona) no respon a una rabieta partidista davant d’un incompliment disciplinari. Es deu a l’evidència que el projecte polític que ha defensat i defensa la CUP –amb el presumpte suport de RCat– no passava en cap cas per facilitar a CiU, al febrer del 2014, la compra d’aquest fons d’art per una milionada i sense cap projecte cultural darrere. No hi passava des del punt de vista estratègic, de model; com tampoc en un sentit tàctic, de facilitar la governabilitat al govern de Carles Puigdemont en un tema tan rellevant. Això ho sap RCat i ho sap en Carles Bonaventura, i per això s’escuden en l’argument de l’acord electoral per defensar allò que des de la coherència política i programàtica és injustificable.

Perquè desenganyem-nos, en la decisió de RCat la compra del fons va ser un element anecdòtic, circumstancial; i potser és aquesta utilització interessada del vot en una qüestió tan cabdal per la ciutat el que ens ha fet més mal. L’alcalde necessitava una abstenció per tirar endavant l’operació i va demanar el favor a en Carles Bonaventura, que s’hi va prestar avalat pels seus. RCat era ben conscient de la transcendència que tenia per la CUP, per CiU i per la ciutat aquesta compra; i hi va veure una oportunitat partidista. Van fer números, van veure que passés el que passés mantindrien el càrrec i els ingressos econòmics, i van arribar a la conclusió que el trencament amb la CUP era assumible i, si molt se’m burxa, beneficiós. Els permetria marcar perfil propi, els deixaria mans lliures per influir en la política municipal, i es podrien deixar estimar per altres formacions per començar a negociar amb vista a les municipals del 2015. Amb tot això present, doncs, RCat va decidir actuar, i va carregar-se d’una votació el grup municipal de la CUP i la seva vinculació amb el projecte de ciutat bastit els darrers anys.

El resultat és sabut per tothom. Un regidor trencant de forma inequívoca amb la dinàmica de votació del seu grup municipal forjada durant gairebé tres anys. Donant-se a fer de crossa d’un equip de govern feble, antagònic, en la forma i en el fons, al que ell havia defensat fins ara. El gir tàctic d’un representant polític de cara a les següents eleccions i en base a l’interès del seu partit. Una pràctica pròxima al transfuguisme, i un actuació que, novament, engreixa la imatge d’una política institucional interessada, miseriosa, incomplidora de mena amb els compromisos electorals i enemiga de l’ètica. Precisament per part d’un partit que va néixer amb la regeneració democràtica com una de les seves banderes.

La CUP no ho fa tot bé. Tenim mancances i cometem errors. Però humilment crec que en aquest cas hem actual de forma coherent amb el projecte de ciutat i la manera de fer política que sempre hem defensat. I amb la gent i els col·lectius als quals ens devem. No crec que sigui el moment de gratar massa més en l’assumpte. Però sí que em semblava necessari aportar aquesta perspectiva per si algú té l’interès d’esbrinar com ha anat tot plegat. I res, que el temps posa cadascú al seu lloc. Queda dit.

dimarts, 26 de febrer de 2013

La CUP i el pressupost municipal de Girona

Avui en Jordi Grau publica un article a El Punt-Avui sobre la negociació del pressupost municipal de Girona per al 2013 en què, evidentment, parla de la CUP i el seu paper en aquest procés. En l’article es reprodueixen una sèrie d’arguments que durant aquests dies s’estan repetint una vegada i una altra per obtenir un relat oficial de com està anant la negociació del pressupost de la ciutat. Aquest relat esdevé tòpic, interessat i en molts aspectes fals. Per tant, crec que cal rebatre'l i posar els punts sobre les is. Li ha tocat a en Grau com podria haver tocat a un altre, perquè són molts (i no tots periodistes) els qui s’han apuntat a aquest carro últimament:

Argument 1: “L’abstenció de la CUP en l’aprovació inicial va provocar tensions entre gent de la CUP a Girona i els seus regidors, que ara, en assemblea, debatran si cal abstenir-se o votar en contra dels pressupostos.” Aquí s’intenta presentar un suposat conflicte entre l’assemblea i els regidors que no existeix. Doncs bé, la CUP es reuneix en assemblea cada setmana (monstruós, ja ho sé), i cada regidor hi participa com un militant més. La decisió d’abstenir-nos en l’aprovació inicial va ser de tota l’assemblea de la CUP, i no pas dels regidors. I la posició de la CUP en l’aprovació final també l’hem debatuda a l’assemblea de la CUP. Ara el que volem fer és sotmetre-la a discussió de simpatitzants i ciutadans que vulguin aportar la seva opinió. No hi ha dues dinàmiques separades ni enfrontades, sinó un diàleg permanent entre la militància i amb la ciutadania del qual en sorgeixen les decisions que va prenent la CUP en el dia a dia.

Argument 2: “l’alcalde Puigdemont pot dependre [...] de la decisió de l’assemblea de la CUP per aprovar o no els pressupostos per aquest any.” El futur del pressupost de l’Ajuntament de Girona es decidirà en base a múltiples factors, i no pas en funció exclusivament del que es digui demà a l’assemblea de la CUP. D’altra banda, l’alcalde bàsicament depèn d’ell mateix i la seva capacitat d’arribar a acords. Si el que vol és obtenir el suport de la CUP, té un full amb demandes i condicions sobre la taula. L’únic que ha de fer és acceptar-les, així de senzill. I si creu que les demandes són inassumibles per ell, que agafi el telèfon i s’entengui amb altres grups municipals amb qui, per cert, l’uneix molt més (tant pel que fa al model de ciutat com respecte a la forma de gestió) que no pas amb la CUP. La responsabilitat de tirar endavant el pressupost és de l’equip de govern, i el fantasma de la pròrroga i les crides a la responsabilitat cap a la CUP són d’un baix nivell que espanta.

Argument 3: “La CUP va triar els seus regidors i, [...] són ells els qui han de prendre la decisió que creguin oportuna.” Els regidors de la CUP actuen en base a debats i decisions col·lectives. Són en Jordi, l’Anna i en Carles circumstancialment, perquè l’acta de regidor és nominal. Però podrien ser l’Alba, en Leo i en Ferran perfectament, i la seva actuació seria la mateixa. D’altra banda, qui va decidir que la CUP tingués tres regidors és, per sobre de tot, tota aquella gent que ens va votar. Per tant, és de justícia que quan hi ha temes rellevants sobre els quals cal posicionar-se, des de la CUP obrim la porta perquè tothom qui se senti mínimament implicat en el projecte (ni que sigui perquè un dia va posar una butlleta amb el nostre logotip en una urna) pugui dir-hi la seva. Per nosaltres, la representació ben exercida implica un diàleg constant entre ciutadà i càrrec electe, que comença el dia de les eleccions i que necessita l’aval del dia a dia.

Argument 4: “Són ells [els regidors de la CUP] els qui han negociat amb l'equip de govern.” Ara entenc què hi feia aquell gerro amb flors damunt la taula de la regidora d’Hisenda a les reunions! Tot i això veig que la informació no ha arribat correctament... L’equip negociador de la CUP ha estat des del primer dia conformat per dues persones: un regidor i un membre de l’assemblea que no és regidor. Solem fer-ho així sempre que podem, precisament per evitar el distanciament entre la dinàmica institucional i la de l’assemblea, i perquè creiem que la tasca institucional no pot ser només cosa dels càrrecs electes. Els membres de la CUP hem estat informats de tots i cadascun dels passos que s’han fet en les negociacions, i hem anat traçant conjuntament l’estratègia. Que aquest tema ha generat debat a l’assemblea? I tant, com totes les decisions d’un cert calat, en què hi ha diferents actors i agents implicats, i en què intervenen qüestions estratègiques i ideològiques. Però la nostra força i el que ens cohesiona és precisament això, que prenem les decisions col·lectivament.

Argument 5: “Debatre-ho tot en assemblea deu ser molt democràtic, però és poc efectiu.” Tot un clàssic. A vegades els detractors de l’assemblearisme es molesten a argumentar-ho, però sembla que aquest cop ni cal. Debatre-ho tot en assemblea és poc efectiu. Per què? No se sap. Però ho és. No lent o laboriós, que són crítiques més o menys raonables, no: poc efectiu. Just en un moment en què les estructures verticals i les velles formes de fer política han caigut en el descrèdit més estrepitós, em sorprèn que es critiqui tan a la lleugera aquells qui practiquem formes més obertes i participatives de decidir sobre la gestió dels afers públics. En tot cas, nosaltres fa anys i panys que funcionem així i de moment els efectes no en són pas negatius, precisament...

En definitiva, convé anar alerta a l’hora de valorar el paper de la CUP en aquest procés i de fer lectures esbiaixades de com estan anant les coses. Crec que és just demanar cura i rigor. Es pot estar més o menys d’acord amb les decisions que estem prenent (i aquí ja entraríem a fer valoracions de tipus polític, que no és l’objecte de l’article), però em sembla que els nostres procediments i el paper que hem jugat està essent coherent, honest i transparent. Des del primer dia, com també en l’aprovació inicial, vam deixar clar quina és la nostra forma de treballar, i que l’entesa amb la CUP no seria fàcil perquè hi ha diferències substancials en la manera d’entendre la ciutat i la política que compliquen un acord. Se n’ha parlat i s’ha explorat la possibilitat d’entesa. I ara, amb totes les cartes damunt la taula, acabarem de valorar-ho i prendrem la decisió final. Tan senzill, i tan complex alhora, com això.

dimarts, 26 de juny de 2012

Caça de bruixes a la Copa

Ahir es va fer pública la intenció de l’equip de govern de CiU a l’Ajuntament de Girona de prohibir que les organitzacions polítiques i sindicals puguin tenir barraca per Fires dins l’espai de la Copa. La intencionalitat política i la mala fe d’aquesta mesura és evident, suposo que no cal ni dir-ho. A més de ser injusta i suposar un greuge comparatiu per un bon grapat d’entitats ciutadanes, que si s’aplica la mesura seran excloses d’un dels principals espais de l’associacionisme gironí, aquesta decisió constitueix un autèntic menyspreu cap als centenars de persones que, en l’àmbit de les associacions polítiques i sindicals gironines, des de fa anys i anys ajuden a mantenir vives les barraques de Girona. I no només això. També constitueix una ingerència institucional força barroera, matussera, en un espai pensat per a les associacions; i una vulneració del que ha estat un dels pilars fonamentals de les barraques de Girona: el dret de totes les entitats ciutadanes registrades d’optar a tenir una barraca per Fires.

L’argument que utilitzen per vetar la presència d’aquestes organitzacions a la Copa encara és més humiliant. CiU argumenta que a partir d’ara només podran tenir barraca les entitats que tinguin l’àmbit d’actuació estrictament gironí, i focalitzen aquesta condició especialment (interessadament) a organitzacions polítiques i sindicals. És greu que es negui l’arrelament i la dedicació a la ciutat a entitats ciutadanes que portem anys i anys esllomant-nos per Girona, que formem part intrínseca del teixit associatiu gironí. I per cert, jo em pregunto: si només són gironins de veritat els qui tenen l’àmbit d’actuació en el marc estricte de la nostra ciutat, què hi fa un partit d’àmbit principatí com ara CiU governant la ciutat? Si fos així, per coherència amb els seus propis posicionaments (i per fer-nos un favor a tots plegats) ja podrien agafar els trastos i marxar de l’Ajuntament de Girona avui mateix..., però suposo que no tindrem tanta sort.

En definitiva, és precisament la manca d’arguments i la utilització de pretextos tan estúpids com aquest de la implantació i l’àmbit d’actuació de les entitats, el que ens demostra que darrere de tot això no hi ha la voluntat lògica d’ordenar i millorar l’espai de la Copa, sinó una clara intenció de foragitar les entitats més crítiques i compromeses, ofegar-les econòmicament i silenciar-les. És evident que per als sectors conservadors i reaccionaris de CiU hi ha entitats de la ciutat que fem nosa. No ho explicaran públicament ni ho reconeixeran, però sí que s’ha atrevit a dir-ho en cercles informals: aquesta mesura ha estat pensada expressament per acabar amb determinats col·lectius polítics i socials de la ciutat.

Però no som nosaltres (aquestes entitats) les úniques que rebrem, ni tot això s’acabarà amb l’anècdota de les barraques. CiU té la intenció de convertir Girona en una ciutat (més) grisa, silenciosa, al servei dels grans interessos comercials i empresarials. De fet, no ho ha negat mai. Vam començar amb la restricció a l’hora d’organitzar actes al carrer amb normalitat, hem continuat amb les Fires, més tard vindrà l’ordenança del civisme i la convivència, i vés a saber amb què més ens sortiran. I és que la participació ciutadana, el fet de tenir un teixit associatiu dinàmic i compromès, els actes i la cultura popular i de carrer... són  elements oposats al model que defensen els senyorets de CiU i els seus amics, i encara que sigui de manera sibil·lina i progressiva, aniran guanyant-nos terreny en aquest àmbit si no els aturem. Ara que hi som a temps, serà bo que reaccionem. Si no la ciutat se’n ressentirà, i quan ens n’adonem ja ho haurem perdut tot.

dimarts, 17 d’abril de 2012

Desemmascarant el sobiranisme d’aparador

Ja ha passat quasi un any des que va començar el mandat a l’Ajuntament de Girona, i tots plegats ja comencem a saber quin peu calça cadascú. La gent de la CUP fa temps que hem deixat de ser considerats, com en sol dir en Jordi Navarro, “els noiets simpàtics i entremaliats de les arracades” i hem passat a ser alguna cosa així com “els pesats que ens fan parlar de temes inoportuns i posicionar-nos sobre qüestions incòmodes”.

En el cas de CiU, l’Alcalde Puigdemont es pensava que plantant una senyera a la plaça Catalunya i deixant anar de tant en tant alguna arenga més o menys sobiranista ens deixaria contents i calladets, i tindria via lliure, en el terreny de les polítiques i els fets, per recolzar el pes de la seva acció institucional en el PP de la senyora Veray. Se les prometia molt felices, l’Alcalde, però la CUP ja va deixar clar des del primer dia que no era a l’Ajuntament per rentar la cara a CiU, ni per fer sobiranisme de cap de setmana. Ras i curt, que no es pot fer política independentista amb el PP com a principal soci de govern. I en aquest sentit, CiU no ha pogut fer més flac favor a la ciutat en termes nacionals que normalitzant i donant ales i protagonisme al PP de la manera que ho ha fet.

Però la credibilitat de l’Alcalde en el terreny de la construcció nacional fa temps que trontolla, i no només per l’acord estable que manté amb el PP. I és que el grup municipal de CiU comença a acumular un historial que hauria de fer posar vermells als suposats sectors sobiranistes d’aquest partit. Perquè el fet és que, més enllà de l’adhesió a l’entitat promoguda i controlada pel seu homòleg vigatà, el compromís de l’actual l’equip de govern en qüestions nacionals ha estat més aviat discret, per dir-ho suau.

L’abstenció de la meitat dels regidors de CiU en la primera votació per adherir Girona a l’Associació de Municipis per la Independència, els vots contraris a declarar Girona moralment exclosa de la constitució espanyola, l’abstenció en la proposta d’insubmissió fiscal, els vots contraris a posicionar-se contra la monarquia espanyola, el fet de mantenir la bandera espanyola a la façana consistorial o que el quadre descolorit i caspós dels reis d’Espanya continuï presidint el saló de plens són alguns exemples del que dic. Com ho són, també, la defensa aferrissada de la guàrdia civil que ha fet l’Alcalde en dues ocasions al ple municipal o la seva participació en la recepció del 12 d’octubre a la Caserna d’aquest cos.

És així com, més enllà d’algunes (poques) aportacions simbòliques no gaire transcendents, Carles Puigdemont està prioritzant la relació amb el PP a l’hora de governar. La sintonia que hi manté en l’àmbit socioeconòmic i en la manera de concebre la política i la lleialtat a les institucions, així com els pactes partidistes a què han arribat totes dues formacions per repartir-se bona part del pastís institucional català, han pesat més que la voluntat política de Puigdemont d’exercir un paper actiu en la consolidació d’un front institucional compromès amb la construcció nacional, tenint en compte l’altaveu que significa i el pes que atorga ser Alcalde d’una de les capitals del nostre país.

dimarts, 14 de febrer de 2012

Guanyarem

Primer t'ignoren / La CUP s’ha passat quasi deu anys de la seva existència essent silenciada i menyspreada pels partits polítics amb representació a l’Ajuntament de Girona. Durant els dos mandats que vam passar sense representació des que vam crear la CUP a Girona, vam presentar desenes i desenes de mocions, propostes i al•legacions (la Secretària municipal en pot donar fe), que van ser ignorades sistemàticament pels grups municipals del consistori. Ens consideraven incòmodes, evidentment, però sempre van pensar que érem una nosa prou insignificant com per no haver-se de preocupar gaire de nosaltres.

/ Més tard es riuen de tu / Ara que som dins l’Ajuntament, quan no els agrada el que diem, ja no poden tancar les portes de la plaça del Vi i fer com si sentissin ploure. Ens han d’escoltar i han de posicionar-se sobre les nostres propostes. Hem trencat el veto dels temes espinosos, les velles convencions i els pactes de silenci. I com que els incomodem profundament, ens intenten ridiculitzar. Ens diuen que no ens documentem bé, que fem propostes inapropiades. Que presentem proposicions de cares a la galeria i per penjar-nos medalles (té gràcia: precisament ells; precisament a nosaltres!). Ens demanen constantment que retirem les mocions que presentem (en comptes de simplement votar-hi en contra, com s’ha fet sempre), per una suposada responsabilitat i “lleialtat institucional”, com agrada dir a l’Alcalde Puigdemont. En definitiva, ens diuen que no en sabem, i que els deixem fer a ells, que són els professionals. El seu cinisme quan es riuen de nosaltres és absolut. I trist. És la màxima expressió de la seva decadència. És demostrar que no estan entenent res. Que perden vots i adeptes al sistema a manta, però encara no saben (o no volen veure) on tenen els descosits.

/ Després t'ataquen / Jo crec que encara no hem arribat a aquest punt. Sí, ens acusen d’irresponsables, inflexibles, radicals, entre d’altres lloances. Dic lloances perquè a aquests polítics se’ls ha de saber interpretar. Són els reis de l’eufemisme. I hem de saber entendre que on diuen irresponsables volen dir compromesos, on diuen inflexibles volen dir coherents, i on diuen radicals volen dir... radicals, un terme que per molt que intentin convertir en pejoratiu sempre serà ‘relatiu o pertanyent a l’arrel’, concretament a aquell qui va a l’arrel dels problemes, com nosaltres. Bromes a banda, encara som en un punt en què els atacs que rebem per part seva són de molt, molt baixa intensitat. Es dediquen a fer córrer rumors sobre nosaltres (els professionals dels mitjans de comunicació me n’han fet arribar alguns de divertits: un dia, amb calma, els llistaré tots). Mentides que busquen fer-nos mal, i desprestigiar-nos. Però és clar, perquè un rumor adquireixi credibilitat, el primer que n’ha de tenir, de credibilitat, és el que el fa córrer. I és per això que els seus no acaben de triomfar. La qüestió és que encara els fa por donar-nos més protagonisme del que tenim. Però tot arribarà, n’estic segur.

/ Finalment guanyes. Això mateix. I no em refereixo a la CUP, concretament. Em refereixo a aquells amb qui i per als quals fem política, i a la nostra manera de fer política. I guanyarem especialment si ells continuen aferrats a les seves cadires, intentant atacar i desprestigiar els qui, pas a pas, de mica en mica, anem erosionant les parets gruixudes de les seves institucions i maneres de fer, i anem fent-les transparents, properes, accessibles. Segur que no ens ho posaran fàcil, però ho farem. Finalment guanyarà la democràcia. Però la de veritat, no la seva. Caurà la dels interessos particulars, la de l’elitisme i l’autoritarisme. I construirem d’una vegada la de l’interès comú, la de la igualtat i la participació. De la vergonya a la dignitat.


Primer t'ignoren. Més tard es riuen de tu. Després t'ataquen. Finalment guanyes.

Mahatma Gandhi

dimarts, 13 de desembre de 2011

Girona, municipi per la independència (algunes reflexions)

Una sessió intensa. Ahir al ple de l’Ajuntament de Girona es va aprovar una moció que demanava que la ciutat s’adherís a la futura Associació Catalana de Municipis per la Independència. Penso que és una fita positiva i de prou importància per la ciutat. Per tant, felicitem-nos-en. Dit això, val a dir que durant la sessió es van viure moments especialment tensos. Sobretot per culpa de la Concepció Veray, que ahir estava exageradament histriònica i victimista, i a qui no agrada que li diguin les veritats a la cara. En Jordi Navarro, després d’uns minuts de discussió va dir-li que el PP era “una de les dretes més ferotges i antidemocràtiques d’Europa”. Ella va posar-se com una moto, va demanar a l’Alcalde que expulsés els nostres regidors de la sala de plens, i no sé quantes barbaritats més. Ves, tampoc n’hi havia per tant! En tot cas, després d’una bona estona de debat, la moció va aprovar-se. 11 vots a favor (CDC+CUP+ICV-EUiA), 9 en contra (PSC+PP) i 5 abstencions (UDC+Àngel Quintana -PSC-).


CDC i ICV-EUiA: si no els agrada, que la presentin ells! Quan va acabar-se el ple, la regidora de Convergència Marta Madrenas va córrer a buscar els regidors de la CUP per dir-los que, tot i que era “molt independentista” (sic), se sentia avergonyida de com el nostre grup havia defensat la moció. Se suposa que per la contundència amb què Jordi Navarro va dirigir-se i debatre amb la Concepció Veray del PP. Per la seva banda, ICV-EUiA en la seva intervenció va insinuar que la CUP intentava fer una cursa per veure qui era més independentista, i que en aquest tema no era qüestió de posar-se medalles. A uns i altres els hauria de caure la cara de vergonya. Si no fos per la CUP, que ha estat l’únic grup disposat a presentar-la, aquesta moció no s’hauria debatut mai al ple, perquè ni ICV-EUiA ni CiU van voler-l’hi dur. Tots dos, durant les setmanes prèvies, van comunicar-nos que se sentirien més còmodes afegint-se a una moció ja presentada que no pas ser-ne els promotors. Per tant, si no els han agradat les maneres de la CUP, la pròxima vegada ho tenen ben fàcil: que la presentin ells!


PSC, UDC i PP: el bloc constitucionalista (espanyol). A l’Ajuntament de Girona, durant els darrers anys el PSC havia adoptat la política d’abstenir-se en aquelles mocions i propostes relatives a iniciatives independentistes o per promoure l’exercici del dret d’autodeterminació. Ahir, però, vam veure la cara menys catalanista del PSC (exceptuant-ne l’abstenció de l’Àngel Quintana, que va trencar la disciplina de vot del grup), que no va dubtar a alinear-se amb l’altre gran partit espanyol, el PP, per posicionar-se contra la proposta de la CUP. Penso que la desorientació i la dinàmica absolutament erràtica que practica el grup municipal del PSC des que va perdre les eleccions i va haver-se de quedar a l’oposició després de més de 30 anys al govern gironí també hi va tenir a veure. L’altre paperot de la nit el van protagonitzar els quatre regidors d’Unió Democràtica, que van demostrar a qui deuen fidelitat quan es tracta de posicionar-se sense embuts en defensa de les llibertats nacionals catalanes, i es van abstenir. Com a excusa van posar la intransigència de la CUP a l’hora de negociar la moció. No sé què de l’horitzó confederal i la tradició europeista, van dir. En fi. Del PP no en tinc gaire res a dir: es tracta d’un partit espanyolista, de dretes i amb una tradició antidemocràtica impecable.


Petites passes cap a una gran fita. Total, que la moció va aprovar-se i Girona pròximament formarà part de l’Associació Catalana de Municipis per la Independència. És bo anar fent bullir l’olla i que les diverses institucions del país prenguin compromisos en favor de la construcció nacional dels Països Catalans. És bo sacsejar els plenaris, que cadascú s’hagi de posicionar, i que aflorin les contradiccions dels diferents partits. Que surtin arguments nous i vells. Que quedin retratats aquells qui, malgrat el pas del anys i les circumstàncies canviants, continuen ancorats en les seves posicions immobilistes i covardes. Però, també, que es vegi que altres sectors polítics estan evolucionant cap a posicions inequívocament autodeterministes o, directament, independentistes. Que, amb petites passes com aquesta, i encara que potser de manera un pèl descoordinada, anem fent via cap a un procés d’autodeterminació que porti finalment el poble català a la independència nacional. Som-hi!